Les Matemàtiques son aliades escencials de l'escultura
EL COMERCIO DECANO DE LA PRENSA ASTURIANA
09-08-2002
Paché Merayo
Cabell pintat de temps i lligat a l'esquena. Sota aquest cabell, gairebé dos metres de català apassionat. És Joan Pedragosa i és d’aquelles persones que desenganxa les mirades dels llocs habituals per endur-se-les amb ell, tant si es mou a prop com lluny de la seva obra. Ahir va arribar a Gijón seguint les passes de les escultures que titula en llatí. Avui obre en el palau de Revillagigedo l’exposició que les reuneix.
Ahir Joan Pedragosa es deixava fotografiar per Beta, la seva companya i matèria carnal d'una de les seves obres més singulars. Situat a la façana del palau, a l’altre costat dels cartells que anunciaven la seva obra, mentre programava la casualitat d’un passeig sota vuitanta quilograms d'acer marí d'una altra de les seves peces, deixava clar que la cita amb Gijón no era un viatge més per a les seves escultures.
Aquesta parada al Revillgigedo ja és la segona per a vostè. Però en la primera ocasió va venir a la ciutat el Pedragosa dissenyador i no el que es mostra ara.
És cert que vaig venir com a dissenyador gràfic amb quatre companys més d’ofici, però no ho és tant perquè aleshores no hi hagués en mi una intenció escultòrica. Crec que l’escultura és com la relació d’allò intuïtiu, i en la meva intuïció sempre hi va haver el volum. Si busca en la memòria trobarà que ja en aquella primera cita vaig ser l'únic dissenyador que va presentar treballs en tres dimensions. Eren les meves primeres escultures petites.
Parlem de 1986. No fa gaire del seu canvi de rumb. Com es va produir?
Va ser durant un viatge a la Patagònia argentina aquell mateix any. Jo ja havia començat a aixecar en volums allò que gairebé tothom tenia com a referència lògica en el pla d’un paper, però eren escultures seriades i petites. Després del viatge, vaig decidir que era l’hora d’aprofundir-hi i dedicar-me per complet a les grans proporcions.
És cert que ja no va tornar a treballar sobre el paper, ni tan sols per fer l’esbós d’una peça?
Ho és. Vaig directament al guix o al cartó d'alt gramatge. Les faig convertir en maquetes, però no totes arriben a convertir-se en obres. De vegades es desestimen, s'aparten perquè no aconsegueixo veure-hi les premisses que esperava trobar; no evolucionen com creia que ho havien de fer i s’estanquen.
Ha dit apartar i no desestimar. Els dóna una segona oportunitat?
Sí, és clar. De sobte, un dia hi tornes i, com que tot en tu ha canviat, les maquetes també ho han fet i veus coses que no hi eren, idees noves en funcionament. De vegades funcionen en una segona oportunitat, però de totes maneres hi ha moltes idees que no arriben a consolidar-se mai i n'hi ha molt poques que trobin el seu veritable camí i que, per tant, deixin sortir l’esperit del seu interior, l’espai interessant.
En aquesta exposició hi ha peces de mida molt diversa, però dóna la sensació que li provoca més plaer acariciar una de les seves obres de gran format i tonatge.
Hi ha una gratificació afegida a les obres que poden competir amb la teva mida i que et permeten un diàleg amb la matèria que deriva en enteniment.
Els seus materials, sempre ferris, són, tanmateix, molt diversos. Quin protagonisme atorga a la matèria?
Moltíssim. Del material depenen la calidesa o la fredor. Ara bé, crec que les meves matèries, les que es poden veure aquí, són totes molt càlides. També crec que el tractament d'un material el fa comportar-se d'una manera o d'una altra.
Les seves obres demanen que se les toqui. Li importa?
No. L’escultura s'ha d'acariciar. El contacte físic és, de vegades, la millor de les mirades.
Per anar fent boca, el pati del palau ofereix una obra que penja dels sostre, titulada Depitecus. Diuen que és una de les seves preferides. S’ha fixat en el seu acabat perfecte, en el seu moviment matemàtic. Cada una de les voltes que realitza sobre si mateixa correspon a un minut. És com una impressionant busca dels segons que no falla.
Matemàtiques i escultura fan bona parella?
La millor. Les matemàtiques són aliades essencials de l’escultura. La gent no sap fins a quin punt són necessàries.
Per què titula tots els seus treballs en llatí?
Sóc un amant de la Mediterrània, de la cultura que ens precedeix. Sempre he estimat el llatí. Dóna personalitat a les peces, tot i que queda clar que no pretén ser un missatge per a l'espectador. Només és un so. De vegades és una vivència prèvia a l'escultura o un pensament, com Quid futurum sit (Allò que ha d'ocórrer), que va acabar sent una enorme peça que ara s'exposa aquí.