Perfectio Formae
2014

PEDRAGOSA, POETA DE LA GEOMETRIA

La llatinada que ha triat la Beta Albuixech per a titular aquesta exposició em sembla summament encertada perquè no només és una expressió de les que tant agradaven en Joan Pedragosa sinó perquè, com descobrireu en visitar les sales del Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses, la perfectio formae, és a dir, la perfecció de la forma, va ser el lema que va guiar el treball d’aquest creador que és molt més conegut com a dissenyador gràfic capdavanter que com a explorador de les formes de tres dimensions.

És cert que Pedragosa va ser una figura clau d’aquella generació que als anys seixanta del segle passat va promoure en el món de la comunicació gràfica la revolució que suposaria el canvi dels esquemes avorrits de fer publicitat que imperaven aleshores per unes propostes gràfiques atractives, carregades de força i innovadores en la forma i en el fons. Però també és innegable que la seva contribució al disseny gràfic passa pel domini constructiu que tenia, que apareix en qualsevol de les seves obres, i que l’acabaria convertint en un expert en el packaging, matèria que impartiria en les escoles Massana i Elisava. De fet, si repassem el conjunt de la seva producció gràfica, que inclou cartells, catàlegs, sobrecobertes, logotipus, tipografies, alfabets, retallables, etc., i fins i tot els projectes d’interiorisme, veurem que tots els seus treballs responen a una racionalitat geomètrica i que el seu modus operandi responia a la necessitat d’estructurar amb ordre tot allò que dissenyava. Per això no ens sorprèn que ell mateix, el 2002, escollís el títol “La geometria com a seducció” per a denominar una de les seves exposicions, en una elecció que no feia res més que ratificar la seva voluntat constructiva.

Aquesta inclinació natural podríem atribuir-la a dos factors, un directament relacionat amb la formació que a la seva Badalona natal va rebre per part del tecnòleg Pere Casajoana que el va iniciar en el camp del dibuix lineal i l’estètica industrial, i l’altre que el trasllada a Lausana, on va tenir el privilegi de treballar entre el 1960 i el 1962, en el moment en què l’escola suïssa de disseny portava a les últimes conseqüències els esquemes gràfics de l’alemanya Bauhaus i configurava uns codis expressius austers i essencialistes, que s’allunyaven de la retòrica publicitària dels anys cinquanta, plena de pintoresquisme però poc eficaç comunicativament, que marcaria el seu treball sense que aquest perdés, però, l’emotivitat mediterrània.

Així, si en uns catàlegs de l’any 1958, en cartells com el de la Fira de Mostres de 1960 o en marques com la que va fer per a Fogo el 1961 ja es percep aquesta intenció de posar ordre, d’articular i de construir les seves formes en el pla i en l’espai, és en els retallables articulables, mòbils i dissenys volumètrics que va fer a partir del 1964, quan es manifesta palesament aquesta manera de fer, una forma de treballar que aniria agafant complexitat a partir del 1970 i que en una evolució natural l’acabaria portant a l’escultura, una escultura dominada pel rigor minimalista, que realitzà amb alumini, bronze, zinc i acer i que desenvolupa unes formes pures, nues, que combinen les rectes i les corbes en un diàleg subtil i harmònic, que, com la resta de la seva obra, no està mancada de poètica, d’un vigorós sentit del color i d’una indefugible inquietud metafísica.